Marc teòric

POBRESA

La pobresa és aquella situació que es caracteritza per la pèrdua de la capacitat de les persones per controlar el seu medi social, cultural i físic; i, conseqüentment, actuar com a protagonista de la seva existència.

La pobresa no és només un factor econòmic. També hem de tenir present altres situacions com, per exemple, l’analfabetisme. Per tant, també hem de contemplar altres aspectes com la qualitat de vida i l’educació.

Es refereix a la manca de recursos per a satisfer necessitats considerades bàsiques, que influeixen en la qualitat de vida de les persones. És un terme de connotacions sobretot econòmiques que també comporta una categorització social. Al·ludeix als mitjans dels que disposa una persona per a arribar a uns estàndards mínims i participar amb normalitat de la societat. 

Es parla de dos tipus de pobresa, la pobresa absoluta i la pobresa relativa. La pobresa absoluta es refereix a una situació en la que uns estàndards mínims de vida (tals com nutrició, educació, salut o habitatge) no són assolibles. La línia de la pobresa se situa de forma diferent segons la persona o institució. Per exemple, el Banc Mundial situa el llindar de la pobresa per als països pobres en un dòlar al dia i altres organismes el situen en dos euros.

El terme pobresa relativa s'utilitza per a parlar de l'existència de desigualtats i es calcula en comparació amb un nivell de vida considerat estàndard per a la població a la qual es refereix. Significa que l'individu, per falta de recursos materials, no participa dels hàbits i patrons de vida considerats normals en la societat en la qual habita. Per exemple, a Espanya podríem considerar pobra a una família que no pot comprar el material escolar dels seus fills, o llogar un habitatge. A la Unió Europea s'ha fixat el llindar de la pobresa relativa en el 60% de la mitjana dels ingressos per unitat de consum.

POBRESA A CATALUNYA

Anomenem pobres a aquelles persones que tenen un nivell d’ingressos per sota del 60% de la renta mitjana de la població de Catalunya, que és el llindar a partir del qual classifiquem els que estan per sobre o per sota de la línia fronterera de la pobresa.

La pobresa té múltiples cares o dimensions i, sovint, la dinàmica social fa que moltes dimensions acabin coincidint en un mateix context familiar. Quan passa això, podem observar que les dificultats de les persones per sortir-se’n són molt més grans.

A Catalunya sempre hi ha hagut moltes llars en situació de pobresa però, malauradament, des de que estem en crisis, aproximadament des del 2008, aquesta situació no ha parat d’augmentar.

Durant els anys en què a Catalunya hi havia una estabilitat econòmica les taxes de pobresa eren del 18,5%, però l’esclat de la crisi ha fet disparar les xifres, les quals ara situen les taxes de pobresa al 20,4%. Estem amb una situació d’emergència ja que, actualment, un de cada cinc catalans és pobre.

Aproximadament el 32% de les llars catalanes considera que arriba a final de mes amb dificultats.

EXCLUSIÓ SOCIAL

Aquesta expressió va ser introduïda pels sociòlegs per referir-se a les noves causes de desigualtat. L’exclusió social fa referència a la manera com els individus poden veure’s apartats d’una completa participació en el conjunt de la societat. La situació típica de gent que viu en un edifici  d’habitatges socials degradats, amb escoles de gent marginada i poques oportunitats laborals en la zona. A aquesta gent se les pot estar realment negant les oportunitats de millora personal de les que disposa la majoria dels altres ciutadans de la ciutat.

Però l’exclusió social no es produeix només perquè les persones són certament excloses; també pot passar que algunes persones s’autoexcloguin de certs aspectes de la societat majoritària.  Els individus poden decidir abandonar la seva formació educativa, rebutjar una possible ocupació o abstenir-se de votar en les eleccions polítiques.

L’exclusió social és un concepte més general que el de la pobresa, per bé que inclogui aquesta.  El concepte se centra en una àmplia gamma de factors que impedeixen a individus i grups tenir oportunitats amb les que compta la majoria de la població. Hi ha alguns estudiosos que han assenyalat quatre dimensions de l’exclusió social: la pobresa o exclusió d’una renda o uns recursos adequats, l’exclusió del mercat de treball, l’exclusió dels serveis, l’exclusió de les relacions socials.

CRISI ECONÒMICA

La crisi financera va començar l'any 2007 amb el desplomament de Wall Street i altres entitats bancàries als Estats Units, però es va estendre a Europa i a la resta del món, a causa de la globalització. Els bancs concedien hipoteques d'alt risc i la conseqüència, va ser que molts clients van deixar de pagar, ofegats per la pujada dels tipus d'interès , i es va acabar reduint la compra d’habitatges. Això, va afectar a l’economia dels ciutadans, ja que s’han encarit els aliments i el petroli a causa d’aquesta devallada. 

A l’any 2008, van anomenar al Setembre: “el Setembre negre”, mes en que les borses i l’arquitectura financera internacional, va acabar desfonar-se . En aquest moment, comença a sentir-se de nou, la paraula: crisi. Sent aquesta considerada per alguns experts, la més important del sistema capitalista d'aquests últims vuitanta anys des del crac del 1929.

Aquesta situació, va portar als governs dels diferents països o estats afectats per la crisi, a intervenir als bancs impulsant un pla de rescat provinent dels impostos dels contribuents. Aquest fet, el qual l’estat dóna més importància i prevalença a les empreses que no pas a les persones, porta a una part de la població a mobilitzar-se i manifestar-se en contra d’aquesta imposició dictatorial dels governs per salvar la banca. 

La conseqüència de totes les accions que el govern a portat a terme és la pobresa i l’exclusió social i això com ja hem nombrat anteriorment ha portat a una part de la població a mobilitzar-se i La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, n’és un exemple ben clar de mobilitzacions que ha creat la població i com diu el nom afectats per la crisi i en aquest cas, per la hipoteca.

COM FUNCIONA UN MOVIMENT ASSEMBLEARI?

Què és una Assemblea Popular?

Una Assemblea Popular és un grup de persones que es reuneixen per discutir un determinat tema, respectant sempre els següents principis:

1. Autogestió: són els i les membres de l’Assemblea, i solament ells, els qui decideixen el programa de lluita i la forma organitzativa més adient.

2. Co-convocatòria: és el rebuig de les direccions polítiques i de qualsevol altre tipus, preestablertes. Es privilegia la convocatòria des de tots els sectors i fronts socials i l’horitzontalitat enlloc de la jerarquia.

3. Acció directa: és el mètode d’accions basat en el treball individual i col·lectiu dels actors i les actrius socials. No es discrimina cap mètode de lluita, ja que és la gent qui haurà de determinar les pertinents formes de lluita segons les situacions a les que s’enfronti.

4. Autonomia: tota l’Assemblea Popular té autonomia plena i els lligams amb altres Assemblees Populars són de caràcter federatiu. De forma similar a les centrals sindicals.

5. Recolzament mutu: és la solidaritat activa en les lluites de totes les altres Assemblees Populars.

Les Assemblees Populars es consideren com una alternativa a la política i les formes d’organització tradicional; on l’experiència ha demostrar que un cop escollits, els i les representants solen oblidar les necessitats dels qui els van escollir. Obeint únicament als seus interessos personals o als dels petits grups de poder als que pertanyen.

L’objectiu serà promoure en totes les assemblees del moviment, un funcionament transparent, horitzontal, i que permeti participar a totes les persones en igualtat de condicions. És per això, que un dels objectius centrals, serà evitar que sorgeixin líders o caps que decideixin per tothom, sense tenir a ningú en comte, tal i com fan els polítics.

Per tal de garantir el bon funcionament de les assemblees i evitar que apareguin aquestes jerarquies/ rols de poder, alguns grups del moviment utilitzen aquestes propostes orientatives; tot i que és obvi que els més rellevants són la implicació i el compromís de tots.

      Càrrecs rotatius. Que cap grup o persona acapari un càrrec indefinidament, perquè aquesta és una manera de fer-se més poderós/a que la resta, ja que disposen de la informació, dels contactes i de moltes decisions.

      Paciència i respecte. Tothom pot aportar coses molt interessants, i si volem ser escoltats, cal que escoltem; d’aquesta forma aprendrem més i ens formarem opinions més clares. No tots ni totes ens expressem en públic amb la mateixa seguretat i determinació, però no per això les nostres opinions són menys vàlides.

     Dinàmiques assembleàries. Existeixen gestos que normalment s’utilitzen per mostrar acord o desacord sense interrompre l’assemblea (sacsejar les mans a l’aire per mostrar acord, i polzes avall o formar una aspa amb els braços per al desacord; també rotar els braços quan algú es repeteix o s’enrotlla massa). És convenient fer sondejos per saber el grau d¡acord o desacord que genera una proposta per a què s’aprovi. Les veus discordants tenen més dificultat per expressar-se davant una gran majoria per la qual cosa, és just que s’expressin aquells que estan d’acord o vulguin matisar quelcom, abans de preguntar si tot el món està d’acord.

     Temps d’assemblea. Les assemblees haurien d’acordar no solament la seva hora d’inici, sinó també l’hora d’acabament; per tal d’evitar que aquells que més aguanten, decideixin per aquells altres que han hagut de marxar. El temps recomanat són 2 o 3 hores.

      Possibles càrrecs:

           Moderador/a. S’encarrega de recordar el tema sobre el que s’està tractant en el debat, per tal de no desviar-se’n. També s’encarregarà de donar el toc d’atenció quan una persona intervingui durant massa estona, o ho faci constantment, o es repeteixi. Caldria que evités les interrupcions. Una altra funció seria gestionar el temps d’assemblea per proposar, sense imposar, tancar el torn de paraula en un moment donat, canviar de tema, o tancar l’assemblea a l’hora acordada.

           Secretari/secretària. Pren acta sobre les decisions finals consensuades. Si algú no hi està d’acord, pot expressar els seus arguments per seguir debatent. Si no s’arribés a un acord, s’hauria de definir en cada assemblea la forma d’actuar per tal de trencar el bloqueig –majories amplies, quan s’oposa una immensa minoria que no convenç a la resta–.

           Torns de paraula. Una altra persona hauria de prendre i anotar els torns de paraula per odre de petició, i ajudar per a què es respecti l’ordre.

           Portaveus. S’encarreguen de servir d’enllaç amb altres comissions, i de portar la veu de la seva assemblea a l’Assemblea Popular; on es reuneixen els portaveus de la resta de barris per tal d’arribar a acords comuns, respectant sempre la decisió de la seva assemblea, i no portant la seva pròpia com si fos la de l’assemblea. És important que en siguin vàries, de 2 a 5 persones, per tal que es donin suport i es tingui més seguretat de què allò que es diu a l’Assemblea General, és el que s’ha acordat a la del seu barri.

MANIFEST CONTRA EL FRAU HIPOTECARI, PEL DRET A L’HABITATGE

Al febrer de 2009 es va constituir a Barcelona, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). La PAH denuncia que:

1.    Hi ha milers de famílies en situacions dramàtiques, sense poder pagar la hipoteca o a punt de deixar de pagar-la. Moltes es troben ja en fase d’execució hipotecària, per la qual cosa temen esser desnonades en els pròxims mesos. La mala regulació del sistema bancari espanyol, fa que no només corrin el risc de perdre les seves cases i quedar-se al carrer; sinó també de mantenir part del deute. Ja que ara els bancs estan taxant les mateixes vivendes a preus inferiors. L’Administració no està proposant cap solució. La “moratòria ICO”, anunciada pel govern, no sol no resol el problema, sinó que l’aplaça i el complica a l’augmentar els seus interessos. A més a més, les criteris d’aplicació deixen fora a les famílies en situació de major vulnerabilitat i en molts casos, els bancs es neguen a aplicar-la; ja que no hi estan obligats.

2.    Les persones hipotecades denunciem que som víctimes d’un frau hipotecari generalitzat i d’unes clàusules contractuals abusives. Varen ser els bancs els que van facilitar i van atorgar hipoteques malgrat que molts de nosaltres no estàvem subjectes de crèdit i teníem uns ingressos baixos. Sobrevaloraven la taxació de la vivenda, inflant el preu, i augmentant així el deute contret. Però la llista d’irregularitats no acaba aquí: comissions abusives; contractació obligada d’assegurances cares i inútils; interessos variables referenciats a l’Euríbor més uns diferencials desorbitats; informació esbiaixada, quan no enganyosa, sobre possibles augments de la hipoteca. Tot això amb una finalitat inequívoca: optimitzar beneficis i sortejar els controls de risc que tot sistema creditici raonable hauria de tenir.

No neguem la nostra part de responsabilitat a l’haver firmat un contracte que a dia d’avui no podem mantenir; malgrat les condicions fraudulentes en què es van pactar moltes d’aquestes hipoteques. De tota manera, fins ara l’índex de morositat de les famílies ha romàs increïblement baix. A diferència dels bancs, que davant l’esclat de la crisi no han dubtat en exigir diners públics; les famílies endeutades han complert els compromisos adquirits mentre han disposat d’una feina i els interessos els hi ha permès. Ara que ja no poden fer-ho, la resposta de les entitats creditícies ha estat intentar renegociar a favor de l’entitat o el recurs fulminant a l’execució hipotecària. Amb un agreujant: donada la “desvalorització” soferta pels pisos, és possible que qui els perdi segueixi devent diners a l’entitat que astutament els va endeutar.

A més d’aquest cúmul d’irregularitats i despropòsits, no hem d’oblidar la responsabilitat de les diferents administracions públiques que han desenvolupat una legislació que solament ha promocionat l’accés a un habitatge en règim de propietat; com a única forma d’accés a un habitatge estable i segur, i que en la pràctica ha significat el sobre endeutament de les famílies, marginant altres formes d’accés a l’habitatge com el lloguer. La desgravació fiscal de la compra, la inestabilitat i inseguretat dels llogaters davant una llei d’arrendaments urbans que defensa els interessos del propietari; la desregulació del mercat hipotecari que permet hipoteques a 50 anys; la inexistència d’un parc públic de lloguer i la manca de control i restricció sobre el crèdit, han empès a milers de famílies a endeutar-se per damunt de les seves possibilitats per accedir a un habitatge.

A més, els bancs, juntament amb les immobiliàries, administracions i mitjans de comunicació; durant molts anys varen repetir que el lloguer era llençar els diners, que era molt millor comprar i que els preus dels pisos mai baixarien. Sota aquestes condicions, les immobiliàries, bancs i caixes van aprofitar aquest context objectiu i van dedicar tot el seu aparell propagandístic a incentivar la compra i el sobre endeutament.

Per tot això, l’assemblea d’Afectats per la Hipoteca exigeix solucions. Solucions que siguin justes, possibles i que ja s’estan aplicant en altres llocs:

Aturar els desnonaments, tant de les famílies hipotecades com dels avalistes, fins que s’hagi trobat una solució a la seva situació. I garantir als afectats l’accés a la justícia gratuïta per poder defensar-se en els processos d’execució. En qualsevol cas garantir que cap persona es quedi en situació de desemparament habitacional: un Estat democràtic respectuós del Drets Humans no pot permetre que milers de famílies es quedin al carrer al mateix temps que milions de pisos romanen buits a l’espera de ser un negoci rentable.

Regular la dació en pagament, de forma que si el banc executa la hipoteca i es queda l’habitatge, el deute queda liquidat, com succeeix en altres països de la UE o als Estats Units. És un abús bancari que estiguin expulsant a la gent de les seves cases i a sobre, els hi exigeixin el pagament de 20, 50 o inclús 100 mil euros.

Conversió del parc de vivendes hipotecades de primera residència en parc públic de lloguer social. Que l’administració forci a les entitats financeres a assumir els preus reals dels habitatges, fent que els bancs renunciïn a un percentatge significatiu del deute hipotecari per tal que, a continuació, l’administració compri l’habitatge a preu d’habitatge protegit de règim general; i l’antic propietari pugui romandre-hi com a llogater d’habitatge protegit, sempre i quan compleixi els requisits establerts per ser beneficiari del mateix. D’aquesta manera, no només s’ajudaria a les famílies hipotecades, sinó que hi guanyaria tota la societat a l’augmentar el parc d’habitatge públic en lloguer. Una versió d’aquesta mesura s’està aplicant ja en el País Basc, però caldria estendre-ho a la resta de comunitats autònomes.

Realització d’una Auditoria social sobre el funcionament del mercat hipotecari. Existeixen indicis fonamentats que ens indiquen que la ciutadania ha sigut objecte d’un gran frau que cal que sigui investigat per poder establir les responsabilitats d’entitats empresarials, bancàries, així com de les institucions públiques. La mateixa auditoria hauria d’aclarir on han anat a parar els beneficis milionaris que es van generar durant el boom immobiliari.

Establir els mecanismes, les reformes i les polítiques necessàries per a què l’accés a un habitatge adequat no torni a ser mai més un negoci per a un pocs i una esclavitud per a les famílies treballadores. En el cas del mercat hipotecari, establir per llei que el pagament de la quota mensual hipotecaria en cap cas sigui superior al 30% dels ingressos de la persona o unitat familiar, a un termini màxim de 20 anys.

LA PAH LLEIDA

La PAH de Lleida fou constituïda al novembre de 2011 com a decisió de la comissió de desnonaments del 15-M de Lleida i de les persones afectades i activistes que la composaven. És un lloc de trobada, ajuda i acció que agrupa tant persones afectades com persones solidàries. Es reuneixen per exposar els casos, donar consell i ajuda mútua i trobar suports tant pràctics com emocionals. També batallen en una dimensió jurídica i política. La seva força està en la realització d’accions per visualitzar la realitat dels hipotecats i transmetre la seva situació i les seves reivindicacions a la societat.

Volen sumar esforços, per mitjà de les principals campanyes que aquest moviment està duent a terme:

STOP DESNONAMENTS à Davant la vulneració sistemàtica dels nostres drets, la PAH fa una crida a l’acció. Estem convençuts que ha arribat el moment d’alçar la nostra veu i cridar: No permetrem més desnonaments! No deixarem que el banc ens faci fora de casa!

DACIÓ EN PAGAMENT à En cas de residència habitual i deutors de bona fe, exigim que amb el lliurament de l’habitatge es cancel·li el deute hipotecari.

HEM DE SER MOLTS PER CANVIAR AQUESTA SITUACIÓ!

Si vas haver d’hipotecar-te per a tota la vida per accedir a un habitatge.

Si a tu també et van vendre la idea que llogar era tirar els diners i que el preu dels pisos mai baixa.

Si et creus enganyat per part de la classe política que durant anys va negar que Espanya existís una bombolla immobiliària.

Si els preus caríssims del lloguer et van empènyer a endeutar-te fins a les celles

Si els bancs et van cobrar comissions d’escàndol, et van encolomar assegurances per la cara i et van estafar amb clàusules abusives

Si et veus obligat/obligada a triar entre pagar la hipoteca o arribar a final de mes

Si has anat al banc per acollir-te a la moratòria ICO del govern i has descobert que el banc pot negar-te-la, o sigui, que no serveix per res

Si el banc et fa fora de casa i a més et reclama part del deute pendent

Si el banc només t’ofereix com a única sortida augmentar el deute i, a més, et maltracta.

Si coneixes alguna d’aquestes situacions, coneixes gent que ho està patint, o simplement et sembla que la banca –a qui hem hagut de salvar amb els nostres impostos i que curiosament és part implicada en aquesta crisi que ens afecta– abusa dels deutors.

“Quan la llei no és justa, la justícia passa davant la llei.” (Heirich Von Kleistla)